El Text

Aquest és el text que vaig compartir el 25 de Juliol de 2026.

No vaig dir tot el que hi diu ni diu tot el que vaig acabar dient. Segurament amb el temps el voldré canviar, però el deixaré com una fotografia d’un moment.

Bones,

Aneu omplint-vos els plats i menjant que així ara mentres teniu la boca plena jo us compartiré un petit escrit que he fet especialment per avui.

Ens trobem aquí avui perquè us he convidat i us he convidat perquè volia que ens trobessim avui aquí….

Tinc un trencaclosques d’idees que m’han passat pel cap i que de cop i volta totes confluien en aquesta trobada… són aquestes:

1. Fa anys se’m va passar pel cap la idea de llogar uns segons a la tele per poder dir alguna cosa… o potser no dir res… actuar fent veure que mirava als televidents i els saludava i au, aquí s’acabava… la idea era fer un anunci que no vengués res… ara amb tanta penya exposant-se a xarxes socials ja no seria gaire innovador…

2. De tant en quant passo una estona mirant en el baul dels records, que són les fotos de fa anys i recordo altres temps amb totes vosaltres… un dia se’m va acudir que m’agradaria fer una trobada on poder-vos veure i viure aquesta sensació de totes les coses viscudes amb vosaltres presents… i també em recordava a la idea de les fotos de grup que surten tots els personatges d’un ànime com bola de drac… sensació…

3. Tinc un trauma amb el tema de donar i rebre regals… no se com ho viviu vosaltres però quan sento que he de fer un regal a vegades és una experiència molt incomoda igual que rebre’n també tinc els meus problemes… sobretot perquè avui en dia materialment estem desbordats… i quan ens ho podem permetre ens comprem el que ens faci falta… pel que em sembla molt complicat fer regals bonics… llavors sembla que només queda regalar experiències i a poder ser cares… així que espero que després gaudiu la que us he preparat…

4. La quarta que és la que menys relació té amb tot plegat, però una mica si i em fa gracia que és lo important, tot i que al final en fa menys… Voy… Me n’he adonat que no em conec tant com pensava i de tant en quant descobreixo alguna cosa nova de mi mateix que no n’era conscient… Una de les coses que he descobert és lo molt que m’atrapen les històries, viatjar a altres realitats, posar-me en la pell dels personatges, viure experiències que no viuré mai, trobar una raó que dóni sentit a la vida… puc veure que hi ha una part en la que busco evadir-me… i després hi ha una altra part que és la d’inspirar-me, trobar referents, bons valors i tenir el coratge de dur-los a la práctica…

Llavors hi ha una història sobre 42, que són els anys que faré aquest any, però que no és avui, per tant això segueix sense ser una festa d’aniversari… i se que començo a anar-me’n per les branques aquí però yo he venido a hablar de mi libro… i que des de fa dies que porto escribint això i habia perdut perquè us volia explicar aquesta història, però ja me n’he enrecordat i ho explicaré més avall…

Hi ha una història, en un univers llunyà, una civilització va decidir de construïr un super ordinador que fos capaç de donar resposta a la pregunta definitiva, sobre la vida, l’univers i tot plegat. Un cop engegada aquesta màquina va estimar que necessitava 7 milions d’anys per a donar una resposta, així que es va posar a processar informació… i a la civilització els va tocar esperar, per sort aquesta civilització era molt longeva i va arribar un dia en que el super ordinador va arribar a la resposta, es van congregar tota la gent d’aquell planeta per a escoltar la resposta, i la máquina digué: La resposta a la gran pregunta sobre la vida, l’univers i tot plegat és… 42.

Quan vaig veure la peli el 2005, en el panorama que hi havia llavors i com veia el món, mig en broma, vaig agafar 42 com a la resposta al sentit a la vida, és a dir, que tot plegat era una mica un sense sentit… per això, des de llavors que per a mi (42) m’ha acompanyat com a número important.

Llavors, aquí us explico el que se m’habia oblidat… el perquè té sentit aquesta història amb avui, aquí i amb totes vosaltres… ve perquè em va portar a pensar que el sentit a la vida no podia ser 42, sinó que les relacions són clau en el sentit de la vida… les bones relacions ens potèncien, ens fan creixer, ens ajuden… i tot de coses maques… per això em feia il·lusió retrobar-me amb totes vosaltres, com una especie d’acte de reconeixement, agraïment, de que és una connexió que tot i que passin els anys i estiguem en planetes diferents seguireu formant part de la meva experiència de vida, de qui sóc i perquè faig el que faig, per tant si cometo un acte delictiu, segur que me’n podré deslliurar dient que és per culpa vostra…

La història no acaba aquí, la de 42 vull dir… obviament aquella gent no es va quedar gaire satisfeta amb la resposta… i van decidir construïr una nova máquina que pogués donar resposta a la gran pregunta definitiva de la vida, l’univers i tot plegat, aquesta nova máquina que construeixen té forma de planeta i en aquest planeta hi viuen tot d’essers vius… el planeta en qüestió és el planeta terra… resumint una mica… representa que d’aquí ha de sortir la resposta… passa que degut a la construcció d’una autopista intergalàctica que passa just on hi ha la terra, l’empresa constructora destrueix la terra…

Si em fixo com ha canviat la perspectiva que tinc sobre el món des de que vaig veure la peli, crec que ara li dóno més importància a aquesta altra part, on hi ha persones, governs i organismes privats que es creuen amb l’autoritat de destruir el que sigui que se’ls hi posi pel mig…

En resum, Capitalisme… culpable.

42 és queda súper optimista en quan al sentit de la vida veient el panorama terrestre de desgràcies..

I tot i que de vegades em senti un pessimista extremista o un extremista pessimista… una de les tres… Des de fa un temps intento aportar el meu granet de sorra a que això canviï i que el món sigui un lloc habitable a través de participar de diferents projectes… tot i que no acabi de sortir-me’n segueixo creient que aquest és el camí, és el que dóna sentit per a mi a la vida.

Llavors he fet una llista variopinta amb projectes, llibres, pelis, programari… amb la que m’inspiro o en la que s’intenta canviar el percal que tenim aquí montat i que fa que hi hagi esperança al desmadre actual, sense estar ordenat amb cap ordre concret us el llisto:

• Studio Ghibli pelis precioses com la Princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell en el cel…
• Els llibres de Miguel Brieva com: Manuela y los Cakirukos, Lo que me está pasando. Diarios de un joven emperdedor, Se busca un futuro en el que desear vivir…
• Els llibres de Michael Ende: La història interminable i Momo
• La peli: Planeta libre de Coline Serreau
• El documental comprar, tirar, comprar… jo se que n’hi ha més… però sóc bastant mandrós pels docus…
• l’Activisme com a concepte, la práctica és una altra cosa, he tingut varios berenjenals, tot i així cal seguir, és en molts contextos l’últim bri d’esperança… tots els col·lectius de defensa de l’habitatge, el territori, els drets laborals, alimentació com els grups de consum…
• Som energia, cooperativa de producció d’energia renovable
• Som connexió, cooperativa de telefonia mòbil i internet
• El periodisme de veritat, el que està de la nostra part com el Salto, la marea, la Directa… i tants d’altres
• El programari lliure, és una pena que la informàtica en un nivell més profund sigui tant inaccessible, perquè és una bogeria la de persones que conformen comunitats en la que col·laboren i aporten hores altruistament en projectes de programari lliure, que es calli la boca el capitalisme quan diuen que no hi ha incentius si no hi ha patents…
• Comunitats com Anartist que basa totes les eines en programari lliure per cobrir les necessitats d’artístes fora de les bigtech, de forma horitzontal i cadascú aportant segons pugui.
• La instrumental, projecte cooperatiu que barreja músics i oients, promovent fairplayer com a plataforma d’estriming de música en resposta a les inversions en armament del CEO de spotify.
• Deltachat, comunicació xifrada, descentralitzada i federada, la creme de la creme en comunicacions lliures de censura, i fàcil de fer anar!

Tant fàcil, que ara mateix us ho podeu fer… bueno o d’aquí una estona… igual m’he flipat i caldria un extra d’informació…

1. descarregar deltachat de la tenda d’aplicacions
2. anar a xat.fedi.cat mentrestant, demanar un compte, perquè així tindreu un compte en un servidor que està a Barcelona i cuidat per una gent majíssima que malauradament no ha pogut venir avui.
3. escanejar el QR per afegir el meu contacte
4. la penya que conegueu d’aquesta trobada hi ha l’opció d’afegir-vos molt fàcilment, li doneu a un botó que està a la part superior dreta que sembla un QR i allà podreu generar aquest QR amb el que l’altre persona el podrà escanejar, està allà tot plegat…

I ja tindreu per una banda la millor aplicació segura de missatgeria i per l’altra una forma còmode de contactar amb mi, perquè jo whatsapp, telegram i signal ja n’he tingut prou… així que avui, ara que ja he pogut convidar-vos a totes, ja em podré treure el whatsapp… i com que la cosa va de sentit… si al final delta chat no li trobeu sentit, sempre ens podrem trucar i tindrà tant o més sentit que un missatge…

Moltes gràcies…

I ara després d’aquesta fricada que us acabo d’enxufar, us presento a en Pau Brugada, acompanyat d’en Ferran, els quals ens regaran les orelles i el cor amb un concertillu, que desitjo que us agradi de tot cor…